DONES HIPERACTIVES

De les 114.000 dones que viuen a Sant Martí –un districte de tradició obrera i associativa- unes 75.000 tenen edats compreses entre els 15 i els 65 anys, és a dir, la franja de més activitat.
Per aquests milers de dones, fer una triple jornada és cosa habitual. Per a la majoria ha estat així sempre i d’altres s’han anat adaptant relativament ràpid al treball fora de la llar, tant si és remunerat com si es tracta de treball voluntari. Ben al contrari, els homes no s’han incorporat amb el mateix entusiasme a gaudir de la vida domèstica. I per acabar-ho d’adobar, les administracions i les empreses fomenten la conciliació de la vida laboral i la familiar de les dones, amb la qual cosa som més productives a casa i a la feina. Es a dir, podem treballar més i... també anem més cansades, es clar.

La majoria dels homes, acabada la feina o com a mínim els caps de setmana, disposen d’una mica de temps de descans i desenvolupament personal. Però això és impensable per a les dones amb càrregues familiars. I ciència-ficció si parlem de famílies monomarentals, cada dia més nombroses.

Les dones avui ja no podem parlar només de desigualtats. Ens veiem en greu perill de sentir-nos excloses de la societat per manca de temps per a la participació en les activitats socials i culturals, sindicals i polítiques. I també perquè la precarietat laboral està esdevenint un mal endèmic entre la població femenina i això compromet greument les nostres expectatives en el futur i agreuja la feminització de la pobresa.

També ens condiciona el baix nivell d’accés a les NT, perquè priva moltes dones d’una valuosa eina de gestió del temps; i aquesta realitat esdevé una paradoxa especialment punyent al districte del 22@.

Un altre problema amb que ens trobem és la manca de recursos de transport. La baixa freqüència de pas de la majoria de les línies d’autobusos dintre del districte fa que perdem molt de temps esperant o que hàgim de fer llarguíssims recorreguts per desplaçar-nos. Un exemple: travessar el districte des del Port Olímpic fins el Camp de l’Arpa amb la línia 92 (l’antiga “Catalana”) ens pot suposar més d’una hora. Si agafem el metro (L4), hem d’anar a fer un transbordament a Verdaguer (L5) ó bé dos – a la Pau (L2) i Sda. Família (L5)- i així podem estalviar 10 o 15 minuts. Es a dir que fer quatre viatges per anar i venir de la feina, acaba representant de 3 a 4 hores diàries.

El PAD de Sant Martí, marca com a objectiu prioritari afavorir polítiques de conciliació de la vida laboral, familiar i personal, des de la competència municipal. Però això és especialment difícil d’aplicar en un territori petit. Si s’actua només sobre el territori de Sant Martí, vol dir que es beneficia a les dones que viuen a Sant Martí? Ben segur que la majoria de dones del districte treballen a un altre, o potser fins i tot a un altre municipi. Per tant les mesures d’aquest tipus s’han d’aplicar de manera general a tot el país si es vol que siguin efectives. Es necessita una sensibilització, un canvi de mentalitats profund, de tota la societat per poder modificar de les rutines de producció arreu.

I també cal entendre, que la conciliació afecta per igual a dones i a homes, per que si ells no poden compartir les responsabilitats familiars, la mateixa conciliació es torna en contra de les dones i acaba afavorint la nostra sobreexplotació.

LES DONES I LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ

Un dels pitjors problemes que detecten tots els observatoris que recullen dades sobre societat de la informació és el de la fractura digital de gènere: l’ús de les TIC per part de les dones no és tan intensiu com en el cas dels homes. Les dones no entren al món de la tecnologia en la mateixa mesura, ja que el benefici que troben és marginal. La tecnologia com eina de treball és teòricament neutra, però tot i ser cert en un principi, les dones generalment acostumen a dedicar més temps a la seva vida personal i familiar que els homes. En quant als continguts actuals dels serveis de la societat de la informació acostumen a ser androcèntrics i molts cops sexistes. És el peix que es mossega la cua: com que hi ha més homes que s’hi dediquen, que els dissenyen i que els consumeixen, és lògic que els productes resultants girin al voltant dels seus interessos. I com més s’allunyen dels interessos femenins, menys dones veuen atractiva l’oferta. Per tant cal trencar el cercle des de les polítiques públiques, promovent el disseny a partir de les necessitats de les dones alhora que s’impulsen els continguts promoguts per dones.

Solidaritat, llibertat i "besos de mariposa"

En una ocasió tan important com ho és la celebració d’un desè aniversari no podem oblidar que tenim un deute d’agraïment amb les dones que van començar amb nosaltres aquesta aventura i que avui no s’han pogut reunir amb totes les companyes perquè ja no hi són.

Recordar avui la Manuela, l’Anna Maria i l’Àngela, tres dones que van contribuir de manera molt activa a la construcció del nostre Sant Martí i dels espais de relació de les dones martinenques, és més que una obligació moral: és un acte de justícia amb unes dones que van fer una tasca molt valuosa i que eren gairebé anònimes.

La Manuela Gómez, “Manoli” per a les amigues, va ser un dels pilars sobre els que es va construir La Pizarra de Raimunda. Aportava a les companyes el seny, la capacitat de lluita i la tolerància que les demostrava, cada dia, que el riu no arrossega totes les pedres. La seva fermesa va fer de la Manoli una mestra de solidaritat, conscienciació i defensa dels drets humans.La Pizarra va instituir fa sis anys un premi que porta el seu nom, i que en memòria seva reconeix la tasca de les col·laboradores que com la Manoli construeixen una societat millor i més justa per a totes.

L’Anna Maria Figuera va ser la fundadora i l’ànima de La Tela de Penélope. Dona creativa i inquieta, escrivia poesia i relats i va guanyar diversos premis.A l’Anna li agradava abraçar els arbres, disfressar-se i actuar per a les seves companyes les obres que ella mateixa escrivia i dirigia. Participava en tertúlies i debats i sempre tenia paraules amables i “besos de mariposa” per a qui ho pogués necessitar. El primer aniversari de la seva mort les companyes van plantar en memòria seva un arbre al Parc de Sant Martí i entre les seves arrels van dipositar-hi un recull de textos.

L’ànima llibertària de l’Àngela Mariné la va acompanyar fins el darrer moment. Pocs dies abans de la seva mort encara es reunia amb les dones reporteres d’aquest diari i ens desitjava “bones festes” a totes. Secretària de la dona d’Esquerra Republicana de Sant Martí, va estar al front del Casal Català Martinenc durant els difícils anys de la transició. Participant activa de les primeres mobilitzacions feministes de Barcelona, el seu esperit reivindicatiu no va defallir en la construcció dels espais de llibertat de les dones i ens va passar el seu testimoni per continuar endavant en el respecte de la nostra dignitat femenina.

L’Angela, l’Anna i la Manoli són dones que han mort prematurament i quina memòria ens fa rebel·lar-nos contra una vida injusta que ens ha privat de la seva companyia i de la seva aportació abans d’hora. Els llibres d’història no reflectiran la riquesa del seu treball de lluita quotidiana. Quedaria injustament invisibilitzat si nosaltres, que el portem escrit a l’ànima, no aprofitéssim l’oportunitat de recordar que, gràcies a les que ens han precedit i acompanyat en la reivindicació de dones, podem afrontar el futur amb una mica més d’optimisme que fa deu anys.

La seva feina va ser un un primer pas per acabar amb la marginació. Fem un acte de justícia al mantenir-les vives en la memòria, juntament amb totes aquelles dones que van participar de forma activa a la societat civil, en la construcció d’un Sant Martí obert i socialment just que no es pot fer al marge del reconeixement de la llibertat de les dones.

Montserrat Carreras

Consellera de Dona de Sant Martí