dimecres, 9 de juliol del 2008

Atenció de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica

El Ple del Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat una resolució sobre l’atenció i el tractament de la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica. L’acord recull les aspiracions de les associacions de persones afectades per aquestes malalties, que havien presentat una iniciativa legislativa popular que comptava amb més de 140.000 signatures de suport. La representant de la comissió promotora de la iniciativa va defensar el contingut davant el Ple, però va anunciar la seva retirada en benefici de la proposta de resolució sobre el mateix tema.

Aquesta proposta de resolució reconeix que la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica són malalties que afecten significativament la salud i la qualitat de vida de les persones que les pateixen i que tenen un gran impacte social i econòmic. A més, estableix que el sistema públic ha de respondre-hi amb un bon diagnòstic diferencial i un bon tractament per racionalitzar i millorar l’assistència de les persones afectades.

En aquest sentit es desplegaran unitats hospitalàries especialitzades per tot el país que comptaran amb equips multidisciplinars de professionals. La llista d’espera per accedir a aquestes UHE no podrà ser superior als noranta dies, i els informes emesos podran ser presentats per les persones afectades per sol·licitar la incapacitat laboral i les prestacions econòmiques corresponents.

La Comissió Promotora de la iniciativa legislativa popular ens ha fet arribar a tots el grups parlamentaris un comunicat d’agraïment on manifesten el moment especialment emocionant que van viure amb l’aprovació per unanimitat i posterior ovació del públic i dels parlamentaris dempeus. Creuen que s’assolí una fita històrica per a la millora dels tractaments de la FM i la SFC a nivell internacional. I pensen que ara és el moment de transmetre il·lusió i esperança a les més de 200.000 persones afectades per aquestes malalties a Catalunya, com també a les seves famílies. Per últim, manifesten el seu públic agraïment a les més de 140.000 persones que van signar en favor de la iniciativa, així com a totes les organitzacions, institucions, mitjans de comunicació i personalitats que els han donat suport. I també —especialment— al conjunt de les forces polítiques amb representació al Parlament de Catalunya i al seu president, que han sabut fer-se ressò de les necessitats i revindicacions de tants milers de ciutadans i ciutadanes.


PATRÍCIA GOMÀ I PONS
DIPUTADA AL PARLAMENT DE CATALUNYA


Font: La Ciutat

dijous, 6 de març del 2008

Commemoració 8 març 2008


La commemoració del Dia Internacional de les Dones d’enguany ve marcada per varis factors que refermen la necessitat de la nostra lluita diària i la convicció que encara són moltes les esferes que no reconeixen les dones com a ciutadanes de ple dret.


En l'elecció de la data per a les eleccions a les Corts el govern espanyol ens obliga a quedar-nos a casa reflexionant el 8 de març, la data simbòlica en què s'accentua la denúncia per les desigualtats que les dones encara patim. Però malgrat això, no podem deixar de reivindicar la importància d'aquesta diada i volem fer sentir la nostra veu. És per això, que us animem a totes i a tots a participar i donar suport a les diverses manifestacions, concentracions i actes que es celebrin arreu dels Països Catalans en motiu del 8 de març. Tot i que aquesta vegada haurem de manifestar-nos sense lluir el logotip del nostre partit en pancartes, adhesius... per tractar-se del dia de reflexió de les eleccions generals del diumenge 9 de març.


L'alarma social creada els darrers mesos, atiada per la cúpula de l'Església catòlica i la dreta més reaccionària, ha contribuït a la criminalització de les dones que han escollit lliurement la interrupció del seu embaràs així com dels i les professionals sanitaris que realitzen aquesta mena d'intervencions. Aquesta situació ha posat en evidència per enèsima vegada la indefensió de les dones que no podem exercir amb garanties un dret bàsic com és el dret al propi cos.


L'existència d'una legislació retrògrada que no ha sabut adaptar-se a les diverses necessitats de les dones, junt amb el fet que menys d'un 2,8% dels avortaments realitzats a Catalunya el 2006 hagi tingut lloc en centres hospitalaris públics, demostra que som encara molt lluny de l'avortament lliure i gratuït que ens mereixem. Aquest fet s'agreuja si tenim en compte que el sistema educatiu espanyol no ofereix una educació sexual integral, com demostra el fet que les catalanes de 20 a 24 anys són les que avorten en una taxa més elevada que la resta de grups d'edat.


Gairebé quatre anys després de l'aprovació de la Llei contra la violència de gènere no s'han destinat els mitjans que en garanteixin l'aplicació, d'aquí l'augment continuat de víctimes fins a les 22 dones mortes als Països Catalans el 2007. La violència exercida contra les dones continua sent, després dels accidents de trànsit, la segona causa de mort violenta a l'Estat espanyol, una xacra que és imprescindible eradicar amb l'aplicació real d'una legislació vertaderament integral.


Ara més que mai, no podem deixar d'exigir que els Països Catalans necessiten dones que puguin decidir sobre el seu cos, que no pateixin cap tipus de violència ni discriminació, dones que puguin exercir els seus drets i contribuir en tots els àmbits amb els seus sabers. El nostre país necessita, d'una vegada per totes, dones amb tots els drets.


Esquerra Republicana de Catalunya i JERC

dimarts, 5 de febrer del 2008

El més important del camí recorregut



Aquesta és la història d’unes persones que després de molts segles de silenci, probablement des de sempre, se’ls ha donat l’opció a la paraula i, per tant, a la possibilitat d’estimar i ser estimades. Quan una dona neix diferent –o circumstancialment es fa diferent físicament en un moment de la seva vida– es transforma, almenys fins ara, en un objecte social de menyspreu i discriminació i, per tant, es veu condemnada a la incomunicació. Aquesta segregació no es produeix en grup, com podria ser el cas de la marginació que pateixen les persones d’ètnies diferents. Estic parlant de persones a les quals des de sempre, o molt aviat en la seva vida, no se’ls ha respectat el dret a la diversitat. Aquesta riquesa de la diversitat no està dins de la normalitat, i tot el que no està dins de la normalitat es considera socialment com una pèrdua. Pèrdua que, com totes les pèrdues en el nostre món occidental, no se suporten; es dissimulen, s’amaguen o, en tot cas, es pateixen com a sacrifici. En el transcurs de la vida sempre estem perdent i guanyant coses, però només la nostra manera de ser ens porta que ens aferrem únicament a guanyar, com si fossin independents el guanyar i el perdre. Volem ser joves i tenir, a més, experiència. Volem que el nostre físic sigui d’unes determinades mesures i a més ser profundes i serenes. Volem, volem, volem, i tant volem que no ens adonem que, de tant voler, ho perdem tot. Perdem el temps de la nostra vida, quan potser és l’únic que en realitat posseïm. Vivim només per aparentar, per amagar allò que no ens agrada, i aquesta convicció fa que mai valorem allò que tenim, que en definitiva és el present. Tota aquesta situació tan escandalosament desposseïda de respecte humà va fer que unes grans, distingides, admirables i honorífiques persones creessin diverses associacions per ajudar els subjectes d’aquesta societat que patien aquestes greus humiliacions.

El moviment per al respecte entre les persones fa temps que està en dansa, però hem de continuar treballant-hi amb energia. Dic que el moviment està en dansa perquè la gent balla amb alegria, de forma lúdica i s’ho passa bé. A mi m’agrada molt ballar i m’ho he passat esplèndidament bé ballant, tant al ritme d’una música com al ritme d’un moviment, per a una societat justa, harmònica i pluridiferencial, treballant per:

• La llibertat i el respecte
• Poder dir no a la dependència
• Poder dir no a la humiliació personal i cridar fort que tots i totes som dignes de ser qui som i com som
• El respecte de tots els drets humans de totes les dones i homes del món
• El dret a sortir de casa i no estar empresonada entre quatre parets perquè no es poden baixar les escales o perquè no es passa per les portes.
• El dret a fer les necessitats al vàter i no en qualsevol lloc perquè no s’hi pot entrar.
• El dret a anar pel carrer sense necessitat de fer una expedició alpinista.
• El dret d’anar a veure amics en cases on es pugui entrar.
• El dret a poder entrar a les botigues a comprar
• El dret a anar en transport públic
• El dret a tenir l’oportunitat de ser amiga d’altres persones
• El dret a treballar i de ser útil a la societat, i gaudir d’un sou
• El dret a ocupar el temps lliure
• El dret a estimar i ser estimat
• El dret al reconeixement personal
• El dret a promocionar-se a la feina
• El dret a tenir unes relacions sexuals planeres
• El dret a tenir fills i filles, i que aquests siguin considerats normals.
• El dret a ser coneguda com una filla amb orgull exemplar
• El dret a néixer
• El dret a pertànyer a organitzacions polítiques i tenir càrrecs importants de responsabilitat
• El dret a ser considerada com una persona atractiva i maca
• El dret a rebre educació
• El dret a tenir una atenció sanitària adequada, sense tortures ni proves inútils

En definitiva, el dret i la llibertat d’expressar-nos com som amb la nostra diferència i gaudir d’una vida plena. Però això no vol dir en absolut que reivindiqui el fet de ser normal. Vull construir des de la diferència perquè, d’aquesta manera, s’enriqueixin més totes les concepcions de vida.

M. Carme Riu i Pascual
Associació Dones No Estàndards